Dimarts vaig flipar...

M'agradaria començar aquesta entrada explicant el perquè de tot aquest temps sense publicar res. No diré que vaig estar liat amb molts treballs i no vaig tenir temps ni cap excusa similar, simplement no em venia de gust posar-me a escriure, i per fer una entrada desganat no la faig.

Us preguntareu que m'ha fet recuperar les ganes d'escriure, doncs aquest cop no m'hi ha impulsat en Pitu, m'hi ha impulsat la Trini Milán, concretament un artícle seu que parla de propostes educatives al futur. En aquest post la trini diu textualment: "conec molts alumnes d’universitat que amb una classe d’un profe canvien el concepte d’educar". Clicant a un link que hi ha aquí redirigeix al lector ni més ni menys que a aquest blog.

És evident que aquest fet m'omple d'orgull, però no és això el que m'ha animat a seguir escrivint, el que ens ha portat a tu i a mi a estar (tot i que amb certa diferència temporal) sentats davant la pantalla és la reflexió.

Deixeu-me però que abans de reflexionar us expliqui una història: Hi havia una vegada un professor que va manar als seus alumnes que fessin un treball. Aquest treball consistia en plasmar les seves inquietuts i pensaments en un full. Passat el temps van entregar els treballs al professor que els va corregir i plè d'orgull al veure que els seus alumnes tenien coses a dir realment interessants i els va posar un 10 a tots.

Aquesta història no té res de sorprenent, però fem-hi un petit canvi, ara els nens ja no escriuen sobre paper, ho faràn en un entorn virtual, i no només això, també ho acabaràn penjant als seus respectius blogs. D'aquesta manera el text ja no tindrà un únic receptor (el professor) sinò que estarà a l'abast de tots i cada un dels usuaris d'internet. L'orgull del mestre es transformarà, aleshores, en l'interés dels diferents lectors de cada blog i l'alegria d'aquests nens ja no vindrà del 10 que han obtingut sinó de donar-se conte que tenen coses útils a aportar a aquest món.

El meu blog ha deixat de ser, doncs, un simple i plà treball de classe. El meu blog ha adquirit volum, ha interessat a algú i ha estat útil per altres persones. Ja no és una cosa que faig pensant en que només ho veuràn els meus companys, ara vull que s'hi interessi tothom. El meu blog ara és el meu món, una porta oberta al meu pensament, un pont entre tu i jo.

Dimarts vaig conèixer un monstre...

Tot va començar pel matí. Em vaig aixecar tard, tal com faig normalment els dies que no treballo. Com de costum dutxa, colacao, ullada al mirall i relax. Relax... Què bé que sona aquesta paraula. Estar fent panxing sempre comporta apatia, i tal com diria en Yoda, l'apatia porta al cantó fosc de la força: "No vull anar a classe!". Doncs mala sort.

La classe en sí, no va estar malament, si més no entretinguda, el problema va ser el professor.

Pitu, el nom sonava bé, prometia bon humor. Res més allunyat de la veritat... En Josep Martínez, alies "Pitu", va resultar ésser un ésser diabòlic i increiblement malintencionat. Des del meu ingenu punt de vista sempre havia pensat que predir el futur podria ser una cosa curiosa i entretinguda, però quan és algú malèvol qui ho fa resulta esfereïdor...

La bèstia Pitu va reunir tota la seva expriència i creativitat per posar devant els nostres ulls un futur on res seria igual, un futur on els alumnes vindrien ensenyats de casa, però al mateix temps no sabrien res, un futur on hauriem d'ensenyar a als alumnes a fer coses banals a simple vista com mirar la televisió a l'hora que aprenem d'aquests marrecs com s'utilitza l'electrodomèstic equivalent a aquesta, on tot depèn de nosaltres però en el que nosaltres depenem de tot, un futur que, al cap i a la fi, no és tan futur, ja l'abastem amb la punta dels dits.

En aquest pseudo-futur l'ensenyament (que és el que ens uneix al lector i a mi ara mateix) serà diferent a tot el que hem vist fins ara. Haurem d'aprendre a formar a gent que no vol ser formada, haurem de fer shows i comèdia per tal d'atraure l'atenció de l'alumnat com si fóssim presentadors de televisió, com si fóssim un anunci. Tot plegat una peripècia que hàbilment va saber aconseguir el nostre apreciat monstre.

De manera que de tornada al present em dono conte que sóm la versió beta d'aquets projectes de mosca collonera col·legial als que pretenem educar. He descobert que tots aquests coneixements que ens ha brindat l'home de la Seat, el publicista docent, l'educador futuròleg, són els que formaran la base de l'esbós que sóc ara mateix

El Pitu em va ensenyar que el futur ja ha arribat i que jo sóc l'encarregat de fer-lo perdurar.

Ready, steady... GO!

Endevant que ja fem tard. Aquí comença una era d'experiències, històries i desvarios varis (valgui la redundància) oberta a tot el que vulgui. Relats sobre el dia a dia, teories i filosofies extretes de moments d'aborriment, impressions... Tot això ho trobaràs a els somnis d'un esbós, el "diari" d'un projecte de professor. Passat aquest moment "teletienda" no tinc res més a dir-vos apart de... Benvinguts!